Au idò!

L’última entrada a aquest bloc. La veritat és que el vaig començar de mala gana el blog. També he de dir que el blog va ser un dels motius pels quals vaig abandonar l’assignatura l’any passat. Això d’anar escrivint en clau pedagògica temes tractats a classe o notícies rellevants m’estressava un poc. Suposo que encara que porti dos anys en aquesta facultat, em segueixo considerant un ignorant per parlar sobre temes d’educació. Bé, o no, perquè vist lo vist avui en dia tothom es permet l’honor de parlar sobre aquesta paraula o concepte que constantment amb martellaja el cap, però de la qual encara no n’he aconseguit una definició exacta. Què és l’educació? Què és educar? No m’atreveixo a contestar-ho. Potser l’Enric s’enfadi, potser pensi, aquest mallorquí pesat en tres mesos de Teoria i encara no sap contestar aquestes preguntes. Però per mi, aquestes preguntes són tan males de respondre com, què és la vida?
Al vídeo sobre la crisis de l’educació, del programa “Redes” que ens ha posat el mestre, aii no que ara, o a partir d’ara s’ha de dir guia, o orientador, o facilitador d’experiències, bé això, l’Enric millor, hi surt una frase que m’agradat molt, que diu: "les preguntes que puguem fer són més valuoses que les respostes que puguem donar". Aquí ha estat quan me n'he adonat del que he aprés durant aquests tres mesos en aquesta assignatura. He aprés a fer-me preguntes, a qüestionar-me el que deia el professor, el que deien els meus companys, el que deien les pàgines oficials sobre el pla de Bolonya, el que deien els antiBolonya. He aprés a buscar respostes, ja sigui preguntant a l’Enric, com buscant a la xarxa, a la biblioteca, al bar, al carrer, al meu propi subconscient.
Aprendre hauria de ser alguna cosa divertida, i jo m’ho he passat molt bé en la classe de Teoria. Això em dóna un altra motiu per pensar que alguna cosa hauré aprés en aquesta assignatura.
Abans de fer aquesta última entrada m’he empassat els 7 vídeos del Punset sobre la crisis de l’educació que hi ha penjats al You tube, i ara només em venen frases del documental. Una altra: “hem de substituir el processos d’ensenyament per processos d’aprenentatge”. Suposo, que la intenció de l’Enric respecte el fer-nos treballar durant gran part de l’assignatura el tema de la incorporació de L’EEES, mitjançant la metodologia dels grups creuats i l’assimilació del rol d’experts respecte d’un tema concret, volia emular aquest canvi de procés. Mitjançant aquesta metodologia hem aprés a ser autònoms, a analitzar, estudiar i exposar els coneixements adquirits per nosaltres mateixos. Treballar en grup sempre és una experiència enriquidora i gratificant. Del que més he aprés en aquesta assignatura, cal dir-ho, ha estat, del treballar amb els meus companys, riure, xerrar, compartir, arribar a acords, tornar a riure, coordinar-me amb ells, estimar-los. Aquí ha estat quan més he aprés. Bé, també ho diré, de l’actitud i de les ganes de l’Enric vers l’assignatura i vers nosaltres. Aquí ve la part “Pelotero”. En el primer moment que un entra a la classe de Teoria, s’asseu, després mira aquell estrany professor, sembla graciós, però bé ja veurem. Després el tipus obri la boca i comença amb el seu “Show”, aquí dius, aquestes classes no seran com les altres. De sobte et trobes davant una espècie de House a la catalana que es mou de part a part de la classe disparant una pregunta darrera l’altra. Bé, molt bé, almenys et desperta i comença a fer-te pensar, tu ràpidament reacciones, no fos cosa em pregunti a mi, penses. Es pot dir que t’indueix a la reflexió, a que treguis les teves pròpies conclusions, a que observis la realitat, te la facis teva i tot seguit en facis la teva lectura pedagògica, perquè com bé diu ell, gairebé de tot el que passa en la nostra societat en podem fer una lectura pedagògica. Mira d’això també diria que n’he aprés, de fer lectures pedagògiques. Encara que he dir que els meus amics comencen a estar tips de les punyeteres lectures pedagògiques. Escolta tu, cada un amb el seu tema. Res, que queda molt per pensar, per fer i per canviar. Així que, pedagogia per tots, per mi el primer.

Uns 10.000 alumnes catalans canviaran el llibre de text pel digital el curs que ve

Cap a finals d’abril em va sorprendre aquesta notícia al telenotíces de Tv3. El departament d’educació per el pròxim curs posarà en marxa un pla pilot perquè un centenar de instituts incorporin les tecnologies digitals. Es tracta de canviar els feixucs llibres de text per un ordinador portàtil i per pissarres digitals. Els instituts que s’acullin a aquesta prova pilot també hauran de "disposar" de la infraestructura necessària i comprometre's a destinar una part del pressupost que reben de la Generalitat per adquirir l'equipament necessari.

Adquirir un portàtil els hi costarà als pares uns 200 euros i el portàtil tindrà uns dos anys de duració. Hem de tenir en compte que aquest és el preu que paguen ara els pares pels llibres de dos cursos. Cada alumna disposarà del seu ordinador però no se’l podrà emportar a casa.
Aquest tema em sembla d’allò més interessant, i a més em vaig fixar amb la notícia perquè aquest és un tema que he discutit bastant amb els companys de carrera i és un tema que també hem tractat bastant a l' assignatura de tecnologia educativa. Considero que la substitució dels llibres de text per ordinadors tard o d’hora ha d’arribar. Per mi el llibre de text és una tecnologia incòmoda i obsoleta. Gairebé en totes les cases ja hi ha ordinador. Els nens des de ben petits ja utilitzen l’ordinador del pare o dels germans més grans. Els videojocs i la xarxa han modificat la percepció de la realitat en la que viuen els nens avui dia. El seu món està dominat per la immediatesa i per la consecució d’imatges. Els joves estan acostumats a arxivar milers d’imatges i a llegir a través del hipertext. Per això el llibre de text pot ser vist com un sistema arcaic i poc motivador. La nostra societat avança condicionada pel mitjans tecnològics. Moltes són les veus que asseguren que ens oblidem dels valors ètics per culpa de l’enlluernament i de la individualització que està generant aquesta revolució tecnològica en la nostra societat. Però baix el meu punt de vista, la ètica s’ha d’interessar per aquestes noves situacions i sobretot ha de ser capaç de poder-ne adaptar el discurs. Per això hem d’obrir les portes a una educació com a canvi permanent, com a procés continuat de innovació, tal com demanda una societat tecnològica assentada en els mateixos processos de canvi i que sol•licita que l’escola tingui la mateixa capacitat de formar per aquest canvi.
L’educació no ha de veure la tecnologia com una finalitat, si no com un mitjà que ens ajudi a construir coneixement. La informació està en la xarxa, i els docents del futur hauran d’ensenyar com seleccionar aquesta informació, i com fer-la útil per el nostra dia a dia. Webquests, blogs, pàgines d’interès, fòrums, treballs a distància videoconferències, tutoratges, PowerPoints , programes de formació interactius, campus virtuals, mitjans audiovisuals, etc, formen i formaran part del nostre aprenentatge.
La tecnologia ha de ser un pont entre teoria i pràctica educativa. La pedagogia no pot negar la realitat, si no que se n’ha d’adaptar i treballar per millorar-la. Ja està clar que escriure manualment i llegir llibres no s’ha de perdre. Són valors que hem de conservar, perquè en definitiva, la cultura i la comunicació no és pot reduir solament al món digital.

El pecat del Papa Beneit XVI

"Yo no creo en la iglesia” Tots sabíem que el Pepe Rubianes no tolerava a les institucions eclesiàstiques i els seus representants. Per altra banda, sabem que era un gran enamorat del continent Africà, de la seva gent i de les diverses cultures que allà s’hi troben. Per tot això ara argumentat, vaig pensar en quina hauria estat la reacció del gran Rubianes davant les declaracions del Papa Benet XVI, amb mallorquí Beneit XVI (curt d’enteniment o tonto) , sobre la utilització del preservatiu a Àfrica. El senyor Mazinguer, perdó Ratzinger, va tenir collons de dir al Camerun que el contagi de la SIDA no es pot superar amb la distribució de preservatius, i que pel contrari, això fa que augmentin els problemes. Hem de tenir en compte que a l’ Àfrica uns 22 milions de subsaharians estan infectats pel virus, un 68% dels infectats al món. Ràpidament varen sorgir veus que condemnaven les paraules d’aquell dimoni disfressat de blanc. Les paraules d’aquest personatge poden tenir una profunda repercussió en la salut de milions de persones analfabetes de l’Àfrica incapaces de ser crítiques davant les paraules del seu principal guia espiritual. Em repugna només pensar-ho, eejj!! La feina de milers de persones, voluntaris, ONG, metges, que treballen a l’Àfrica lluitant contra aquesta malaltia, intentant conscienciar sobre l’ús del preservatiu a la població altament exposada.
La prestigiosa revista científica “The Lancet” ha qualificat de atroces aquestes declaracions i fins i tot la ONU i diferents caps d’Estat les han condemnades. Espero que Déu castigui severament al Papa i l’enviï al infern.
També davant les declaracions de l’individu aquest, han sorgit propostes com la del Ministeri de Sanitat Espanyol d’enviar un milió de preservatius a l’Àfrica. També han sorgit moviments en favor de la utilització i conscienciació de l’ús del preservatiu en tot el món. Fins i tot al Facebook s’ha creat un grup per posar un condó al cap de “sa patata bullida” aquella que es fa dir Papa (arrugaá).

Aiii si en Rubianes estigués viu. Em penso que aquest cop s’enfadaria fort, no ho creieu?

Les veritats de Rubianes

Yo no creo en la iglesia.

Yo no creo que el trabajo te dignifique.

Yo no creo en la unidad de España.

Yo no creo que el trabajo te honre.

Yo no creo en la política.

Yo no creo que el trabajo te realice.

Yo no creo en los planes de pensiones.

Yo no creo que el trabajo te abrillante.

Yo no creo en la Cope.

Yo no creo que el trabajo te engrandezca.

Yo no creo en el matrimonio

(I don’t believe in the matrimon).

Yo no creo que el trabajo te dé esplendor.

Yo no creo en la televisión.

Yo sólo creo que deberían colgar por los cojones al que inventó el trabajo.

Yo sólo creo en la libertad y en mí.

Yo solamente creo en Rubianes.

Bioètica per al segle XXI

El passat 4 de març vaig assistir a una conferència inclosa en el marc del programa Barcelona, Aula de Ciutadania, organitzat conjuntament per l'Institut Municipal d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona (IMEB) i l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona (ICE-UB). La conferència, Bioètica per al segle XXI, va anar a càrrec de Maria Casado González, directora de l’observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona.
La professora Casado va fer una exposició de gairebé una hora, a més dels trets i preguntes que aquesta va contestar als assistents que allà es varen congregar.
Com bé va dir la professora, la composició bioètica, no significa res més que, ètica de la vida. En el nostre temps han proliferat les discussions respecte aquests temes. L’avenç en el camp de la medicina, la biotecnologia, la genètica, han propiciat molts debats respecte al tema de la bioètica. Per aquest motiu la professora Casado creu, que la Universitat a més d’investigar i formar a professionals també ha de transmetre coneixement. La universitat s’ha de comprometre amb la societat, s’ha d’informar als ciutadans i se’ls ha de fer participar.
Gran part de la nostra societat ha estat educada en certeses inamovibles. Però ara, amb paraules de la conferenciant, estem en la post-il•lustració o millor dit en la postmodernitat, distintes respostes tenen validesa. La veritat no és alguna cosa inamovible. Tant la societat com la tecnologia canvien constantment. Avui conèixer és reconèixer la complexitat de les coses, per la qual cosa com més gran és el coneixement de la complexitat, més alt és el nivell de desordre i incertesa. Hi ha multiplicitat d’opinions, així que posar-se d’acord és molt complex pel fet de que vivim en una societat d’allò més plural. Cada persona té uns projectes vitals distints. Per tot això la professora creu fermament que el discurs sobre la bioètica ens ha portat cap a una democratització del debat. Per això la professora també pensa que ens hem d’atrevir a dir la nostra. Tots hauríem d’entrar en el debat i exposar les nostres inquietuds i conviccions. Però la conferenciant també ens adverteix de que és important tenir una actitud flexible, ja que el binomi de SI o No, resulta un plantejament equivocat, ja que les coses ja no són totalment blanques o negres. Hem de interpretar les coses tenint en compte els matisos que es mouen en els “grisos”. Per exemple, amb temes com la maternitat de lloguer o l’eutanàsia sempre es busca un estar a favor o en contra.
També, davant aquests temes ens hem de qüestionar, quin és el paper dels mitjans de comunicació com a principal educador, ja que aquests condicionen el criteri dels espectadors o ciutadans.
A vegades es sent la veu de persones que diuen, que tot això es prohibeixi, per si de cas. “ Hi ha por, no saben que passarà!!! Però s’ha de limitar la investigació? Per què? S’ha de respectar la naturalesa, o s’ha de poder intervenir en ella? Què s’ha de fer?
Els canvis culturals són una cosa molt lenta i sempre van bastant per darrera dels canvis tecnològics i científics, ja que les coses per jutjar-les primer s’han d’entendre. Per això la professora Casado creu que el Dret ha de ser una eina que ens ajudi en les resolucions d’aquests conflictes. Per tant, diem que la Bioètica ha de procurar ser un concepte format des de una mirada interdisciplinar, ja que afecte a moltes disciplines.
En tot això, la conferenciant ens recorda que a l’Estat espanyol hem de tenir en compte dues etapes: durant la transició política es va tendir a normativitzar tots els problemes biotecnològics, ja que es va veure l’avenç de la tecnologia com un símptoma de modernitat. Exemples; Llei de trasplantaments, tots passem a ser donants, Llei de reproducció assistida. (Modernitat = prociència). Però també és cert que hi ha d’haver-hi una constant revisió de criteris d’actuació i una revisió de les regulacions. Totes les legislacions són objecte de ser revisades. A més també s’ha de tenir en compte la qüestió dels valors. Tot el tema de l’avortament ha estat sempre molt polèmic des de que fos aprovat cap al 85 com a fruit de la transició. La llei es conserva talment. Ni el PP, ni el PSOE, s’han atrevit a canviar ni tocar aquesta llei.
Ara tota aquesta polèmica es veu revifada davant la intenció per part del govern central de modificar la obsoleta llei. Passam d’una llei d’avortament basada amb la llei d’indicacions: malformació del fetus, violació, perill per la mare, al debat per una reforma cap a una llei de plaços. Una llei que permetria a una dona poder avortar fins a les 14 setmanes sense haver d’exposar cap motiu al respecte. Però pel que s’ha pogut veure de moment aquesta llei no contenta a ningú. Per uns atenta contra la dignitat humana, per d’altres és insuficient i deixarà a més de 9.000 dones sense l’oportunitat d’avortar legalment.

També es va parlar de la importància de l’educació sexual en les escoles i els instituts per evitar embarassos prematurs o adolescents. Falten temes sobre la sexualitat en els currículums d’avui dia. Es va parlar de la possibilitat d’utilitzar píldores anticonceptives en l’adolescència sent encara menors d’edat. Perquè en tot cas, va afirmar la professora Casado, el menor és titular dels seus drets. Hem d’aprendre sobre les conseqüències dels nostres actes. “Llibertat d’acció”.

D’entre el públic s’aixecà una mà, i es preguntà a la professora. Com s’ha d’ensenyar a decidir? A la que la professora contestà, també s’ha aprendre per assaig-error, no sempre ens hem de posar amb mans d’un mentor. Un s'ha d’atrevir a dir la seva, a buscar i revisar la solució
Durant la conferència sobre la bioètica al segle XXI és varen tocar molts de temes. En la part final varen intervenir docents mitjançant preguntes o dubtes que van dirigir a la conferenciant i que aquesta va contestar amable i correctament. Un mestre o docent va argumentar que pensava que hi havia d’haver una canvi en el paper del mestre. Aquest mateix va preguntar a veure quins eren els valors que s’havien d’inculcar? S’hi havia d’inculcar els seus, o quins? La Maria Casado va contestar, que hem de passar dels valors i hem de potenciar la creació de diàlegs, on cada un pugui dir la seva i argumentar en favor de les conviccions de cada un, per tal d’arribar com s’ha dit abans, a una democratització dels debats. El diàleg com a ètica mínima de la societat.
Una mestra també va explicar una anècdota amb uns pares “Testigos de Jehová”. El cas, és que va explicar que uns pares havien advertit que si el seu fill tenia una accident greu durant una sortida amb l’escola, per favor que no se li fes cap transfusió de sang. La mestra va preguntar que s’hauria de fer en aquests casos, si respectar la voluntat dels pares o salvar la vida del menor fent una transfusió sense el consentiment patern. La professora Casado va explicar que cap pare és propietari del seu fill, per tant els menors no pertanyen totalment als pares, si no a la societat. S’han de mantenir vius els nens fins que aquests tinguin edat per decidir per ells mateixos, ja que el menor té dret per si mateix.
La veritat és que vaig quedar molt impressionat per la professora de dret María Casado i per la gran controvèrsia que mou tot el tema de la bioètica en la nostra societat actual. El diàleg ha de ser la eina principal per resoldre les principals qüestions de la dignitat humana.

Més de la meitat dels joves homosexuals sofreix violència física o psíquica en el seu centre educatiu.

El passat divendres em vaig veure sorprès per aquesta notícia. La noticia sortia al telenotícies de televisió espanyola al migdia arran de la publicació d’un estudi de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transexuales i Bisexuales que constata majors taxes d'intolerància i homofòbia entre homes que entre dones.
En la nostra societat encara hi ha un gran rebuig cap aquelles persones que opten per una identitat sexual i afectiva diferent. Sobretot, com mostra la notícia, és en l’escola on molts d’aquests joves sofreixen bulling sexual o vexacions per part dels seus companys.
Després del carrer, el centre educatiu és el segon àmbit més hostil per a un jove no heterosexual. En les aules, gairebé la meitat d'ells declaren violència psíquica per part dels seus companys, i un 7 per cent ha estat agredit per la seva condició sexual. El 'bullying' per motius sexuals existeix i és rellevant, diuen els responsables de la FELGT.
Penso que des de les escoles, ja sigui a través de la nova assignatura per la ciutadania o través de campanyes de conscienciació, els educadors i professors han de vetllar perquè aquests comportaments disminueixin entre els joves. Però és també responsabilitat de les famílies educar pel respecte i la tolerància cap a la identitat sexual de les persones.
El que em sembla encara més sorprenent és que sigui el propi nucli familiar un dels llocs on aquestes persones es senten més rebutjades. Ara ja fa més de tres dècades que la comunitat científica va extreure l'homosexualitat de l'àmbit de la patologia i han passat quinze anys des que ho va fer la pròpia Organització Mundial de la Salut, per tant no puc entendre com fins i tot moltes mares o pares segueixen rebutjant la identitat sexuals dels seus fills i ho consideren com a una anormalitat.

- Enllaç a un article de la notícia -

Aquesta notícia m'ha recordat el curtmetratge de TREVOR. És la història d'un adolescent que pateix la incomprensió total de la seva família i dels seus companys vers els seus sentiments. És també una bella història sobre la cerca de la identitat sexual, l'amor i la felicitat.
Vos anim a que la vegeu.

TREVOR

Reflexa al cinema de l'autoritarisme i les relacions de poder a l'escola

El passat dijous l’Enric ens va recomanar anar a veure l’obra de teatre Ricard II. Aquesta obra de William Shakespeare reflexa el destronament del Rei Ricard i la lluita per la consolidació d’un tron com a símbol de poder. Segons l’Enric, el poder i l’autoritarisme que es reflexa en l’obra els hem de reflexionar amb clau pedagògica. D’aquí surten també les recomanacions de dues pel·lícules en les que com a tema central hi ha les relacions de poder i autoritarisme entre professors i alumnes en els centres escolars. Aquestes pel·lícules són “La Clase” i “La Ola”. La primera conta la història d’un jove professor que treballa en un institut situat en un barri conflictiu. Aquest institut es presenta com a símil de la França multiracial on s’enfronten les cultures i les actituds que conformen avui dia la societat francesa. La pel·lícula mostra el fet de que per molt divertits i estimulants que siguin els adolescents, els seus comportaments poden tallar d’arrel l’entusiasme d’un professor que no cobra bastant. La pel·lícula mostra també com n’és de selectiu el model francès i com funciona el sistema de faltes i expulsions o fins i tot de trasllats de centres per alumnes problemàtics. El control dels alumnes i les relacions que s’estableixen entre els professors i aquests fa que no deixem de seguir l’acció que es desenvolupa constantment en l’aula.

La segona pel·lícula comentada va ser l’alemanya “La Ola”, en aquesta es qüestiona el fet de que pugi tornar a sorgir un règim dictatorial en l’alemanya actual.
Durant les jornades de projectes en un institut de secundària un professor proposa estudiar el tema de l’autocràcia i el funcionament dels règims totalitaris. Ràpidament els alumnes es senten atrets pel fet de formar un moviment social alternatiu, el qual anomenen “La Ola”. La pel·lícula mostra com a través d’un líder carismàtic, en el cas, el professor, uns alumnes s’obsessionen en seguir uns ideals de unitat, d’amistat, de lleialtat, de sacrifici i de confiança portats fins a un extrem perillós, on no s’accepta i fins i tot es persegueix a tot aquell que rebutja la seva ideologia.
La veritat es que vaig veure aquesta història en el moment en que més fort es pronunciava la paraula crisis. S’apuntava com a culpables als bancs i a més s’injectava diner públic a aquests per treure’ls del forat en el que ells mateixos s’havien llançat. Estava indignat amb la democràcia i amb les institucions polítiques supeditades als bancs i les grans empreses. La democràcia no ha estat capaç de garantir la igualtat d’oportunitats i permet que puguin pujar al poder partits amb ideologies neoliberals ultraconservadores i fins i tot feixistes. Bé, doncs vaig sortir del cinema seduït per la proposta ideològica de “La Ola”. Fins i tot m’atreveixo a dir que últimament m’atreu bastant tot el tema de la revolució socialista bolivariana, la qual a vegades ha estat titllada de intencions dictatorials, encapçalada pel carismàtic Hugo Chávez i el seu homòleg Evo Morales a Bolivia. Hem de recordar que Plató en la seva època es va posicionar en contra de la democràcia després de la mort del seu mestre Sòcrates, ja que aquest fou condemnat a mort per un govern corrupte. Per tant, s’ha de vigilar perquè la degeneració de la democràcia ens pot portar fàcilment cap a una dictadura ja sigui de dretes, com d’esquerres.